Història

EL BÀSQUET A BENISSA, UN ESPORT POPULAR AMB TRENTA ANYS DE TRAJECTÒRIA

Article escrit per Pere Tent Roselló en el llibre de festes de l'any 1995


La pretensió d'aquest article és, per una banda la de donar a conèixer tant la situació actual com les perspectives de futur d'aquest esport a Benissa.  I sobretot, repassar els inicis del basquet a Benissa des de la meitat deIs anys seixanta fins ara.


Segons hem pogut saber amb l'opinió de diverses persones consultades i relacionades amb els primers equips que hi va haver, i una vegada contrastades les diferents informacions, cal dir que tot va començar en l'any 1964. En aquell moment una sèrie de joves, que per cert jugaven al futbol en el Atlético Benissa, anaven a l'Escola Nocturna de Formació Professional. Allí dins del taller de fusta treballant se'ls va ocórrer fer dues cistelles, les van situar en el mateix corredor on avui es passa per accedir del carrer Sant Josep fins on esta actualment la Llar dels Pensionistes. Allí mateix van començar a jugar com bonament sabien amb la particularitat que les cistelles eren mòbils, podent per tant endur-se-les darrere i jugar amb elles allí on més els agradés o els interessara.


Poc a poc, amb l'ajuda i els coneixements d'Eduardo Bordes, que estudiava a València i havia vist jugar aquest esport, i junt a algun reglament que va caure a les seues mans, van anar perfeccionant el seu aleshores rudimentari joc. També amb l'ajuda de Miguel Crespo Catxapí, aleshores delegat de la OJE (Organización Juvenil Española) a Benissa, van anar organitzan-se. Fins que el dia de Reis de l'any 1965 van anar a jugar el primer torneig a Dénia amb el nom de Club Baloncesto Benissa, concretament a l'escola dels Maristes. Era un triangular entre Benissa, Calp i Dénia, el resultat del qual se'ns escapa. Així després d'aquell torneig, es van organitzar i van jugar el Primer Campionat Comarcal de la OJE quedant campions l'abril de 1965 enfront els equips de Calp, Xàbia, El Verger, Vall d'Ebo i dos equips de Dénia, el Maristes i el Nàutic. Després de guanyar aquest campionat van anar a Alacant a jugar un partit contra el campió d'una altra comarca, concretament el Crevillent. En aquell cas van perdre l'encontre. 

Aquest és l'equip que va jugar aquell campionat:


Dalt: Àrbitre de Dénia, Salvadorín, Joaquín Ivars Rubio, José Cabrera Blanco, Pepito Ribera. Baix: Pepe Moragues Borino, Carlos Giner Cortó, Adolfo Frau.

Quasi simultàniament a l'aparició d'aquest equip, pero un poc més tard començaren a entrenar els seus juvenils, que van prendre el nom d'ASINEB, que uns pocs anys més tard, quan aquells primers se n'anaren a fer el Servici Militar aquests continuaren durant uns anys jugant l'esmentat Campionat Comarcal de la OJE.

1967. ASINEB. Dalt: Paco Puig, Juan Crespo Meto, Jaime Gilabert, Jaume Font, Salvadorín. Baix: Aurelio Rodríguez, Paco Ronda, Adolfo Frau, José Chesa.

Més o menys aquest any, organitzades per la Cap de la Sección Femenina a Benissa, Pepita Giner començaren les xiques a jugar al bàsquet participant en una série d'amistosos i entrenant-les un del jugadors de l'ASINEB, Paco Ronda. Aquest va assistir a un curs de monitor-entrenador de bàsquet que donava qui hi era aleshores entrenador del Real Madrid al Club Nàutic de Dénia, títol que va obtindre. Aquest va començar a entrenar-les i a formar l'equip femení en categoria juvenil, no tan sols al bàsquet sinó també a l'atletisme. Es va formar l'equip de bàsquet juvenil de xiques. Aquest va participar en els denominats Juegos Deportivos de la Provincia de Alicante, i l'últim dia es van celebrar les finals a Pego, on no sols en bàsquet quedaren campiones, sinó que algunes d'aquestes xiques guanyaren en unes quantes proves d'atletisme, com en llançament de pes, disc i javelina. Per tant com a campiones d'Alacant, van representar aquesta província en el Campionat d'Espanya Juvenil disputat a Múrcia l'estiu del 1970. Es van disputar uns partits brillantíssims quedant terceres i derrotades tan sols pels equips de Madrid i el campió de Barcelona. D'aquest equip de xiques que entrenaven a Benissa, van anar a disputar l'esmentat campionat a Múrcia: Encarnita Porsellanes, Consuelo Ivars, Lolita Roselló, Maria Porsellanes, Paquita Ibáñez, Pepita Crespo, Míriam Moll i Pepitere Santacreu. 


L'evolució del basquet des d'aquell any 1970 serà que el CB Benissa durarà uns pocs anys més. La continuitat li la donara l'ASINEB, els jugadars d'aquest equip eren més jóvens i tardarien, per tant, un poc més a fer el Servei Militar. Fins que al voltant de 1975 ja hi haurà un paralització més llarga. Igual va ocórrer amb les xiques que després de l'esmentat campionat a Múrcia de 1970 duraren dos o tres anys més. Hem de dir que a començament de la dècada dels setanta, es jugaren els Tornejos d'abril coincidint amb les festes de la Puríssima Xiqueta. En ells participaran els tres equips: el CB Benissa masculí, l'ASINEB, i el CB Benissa femení. Aquells partits començaven a les 7,15 del matí i es disputaven a l'actual plaça Jaume I, davant del llavors Bar Carralo, sent les cistelles portàtils, amb gran afluència de gent pel lloc escollit i per la novetat que representava aquell curiós joc aleshores desconegut. 


També mencionarem la presència d'uns àrbitres de Benissa, com eren Jaume Ortolà Carralo, José Luis Cardona i Juan Martínez.
Aquells van ser els començaments del bàsquet a Benissa, i que van tindre una continuitat de més o menys 10 anys. Però serà en la década dels vuitanta, on començarà ja el que podem denominar el bàsquet modern a Benissa. Grcies a l'entusiasme d'unes persones com José Chesa, Juan Cabrera Pomero, Ramón Ivars, Miquel de Mariano i un grapat més de jovens, tornarà a iniciar-se la pràctica de l'esport del bàsquet a Benissa ininterrompudament fins ara. En aquella ocasió -anys 81-82- la forta influència dels mitjans de comunicació, els èxits de la selecció espanyola en el Mundial de Colòmbia i després en els Jocs Olímpics de Los Àngeles, junt a la forta empenta que tenia aquest joc a Calp, amb un equip molt competitiu, fa que el gust del bàsquet per part de la joventut de Benissa anara creixent...
...fins ara que de la ma d'una directiva que treballa amb molta il·lusió i amb l'ajuda d'un professional com Rafa Termis, que entrena i coordina les diferents seccions, fa que aquest popular esport torne a agafar un poc de força amb una gran quantitat de gent jove distribuïda en diferents equips. Confiem que a partir d'ara amb la previsible finalització del Palau Esportiu i amb l'ajuda de tots els que pensen que cal apropar encara més la joventut cap a la pràctica de qualsevol esport, la continuïtat i el futur del bàsquet a Benissa siga tot un fita. Acabem aquest article demanant disculpes en el cas que hagem deixat d'esmentar a algú involuntàriament. 



____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________



INFANTIL MASCULÍ ESCOLA MUNICIPAL DE BÀSQUET, CAMPIÓ PROVINCIAL
Article escrit per Rafa Termis en la temporada 2009-2010

Álvaros, Manolos i frikiganchos



El pasado sábado, nuestro equipo Infantil Masculino se proclamó campeón provincial de la categoría N.P. Es más, concluyó al mismo tiempo la Liga Comarcal de su categoría sin perder un solo encuentro. Es un equipo que juega a ganar, que trata a todos los rivales por igual, solo quiere el balón para atacar, que se atreven siempre a jugársela y que, encima, les gusta siempre adornarse al final para conseguir la canasta que, seguramente, soñaron en su cama la noche anterior.

Juegan frenéticos, demasiado sueltos, hay partidos en los que se producen más de diez “coast-to-coast” después de driblar a dos o tres jugadores. Es un equipo donde todos los jugadores acaban anotando, o por lo menos tirando al aro. Esto es dificilísimo que ocurra en estas categorías, donde los más “malos” no miran al aro, porque no les dejan los “buenos” o ... no les deja su entrenador. Este es un equipo donde vale todo, el triple a tablero y el “frikigancho”.

En el partido del sábado, exhibieron las dos suertes en momentos calientes de partido, en concreto para remontar en el sexto periodo una desventaja de 7 puntos, siendo los anotadores de estas canastas, jugadores que no gustan demasiado en tirárselas, ellos prefieren otras tareas del juego, y sin embargo se atrevieron sin pudor, sin estrés, me la tiro porque se que la puedo hacer.

Esta filosofía de jugar a baloncesto tan espectacular, tan valiente, considero que es el súmmum, del entrenamiento didáctico. “El jugador que tiene el balón piensa en cómo hacer canasta” y en este equipo esto lo sabe el “bueno” y lo sabe el “malo” aunque todavía no puede hacerlo, pero le da igual y se atreve sin tapujos, sin una mala palabra de sus compañeros, sin un solo gesto de su entrenador, y yo solo pienso en ”vaya moña se ha tirado este a estas alturas del partido”. Yo que siempre tengo miedo cuando el balón llega a las manos del más torpe y solo suspiro cuando acaba soltándolo, veía como Abel, siempre confiando en cualquiera de sus jugadores, seguía dirigiendo el partido. Abel me decía en el segundo periodo, “este aparecerá, este siempre aparece"... y este al final metió 18 puntos.

Y es que el Pego no lo puso nada fácil, metiendo en los periodos 4,5 y 6, impidiendo que los primeras espadas benisseros metieran sus tiros con espacios mínimos. Y mientras, yo pensaba en que el otro entrenador había encontrado la luz del partido: 7 puntos abajo en el sexto periodo gracias a una defensa zonal novedosa para los nuestros.

Abel pide tiempo y les dice que no les va a explicar ahora un ataque contra zonas, que corran más y que sigan jugando igual, y allí llega el “frikigancho” y el triple a tablero, un par de rebotes en ataque y se acabó la zona “castillo” del Pego, total... un clínic.

En los dos últimos periodos, un 5 a 17 apabullante, acabó convirtiendo la zona “castillo” en una zona ”chabola”, y se gana y se quedan un poco campeones, campeones..., pero como si supieran que iban a ganar, y yo pensando en...pero... si estaban rotos.

En el autobús de vuelta, se me apareció en una ensoñación, aquel equipo infantil de Álvaro(felicidades papi, a ti también Marisol) Manolo, Reyes, Pepe, Pepet, Villora, Sánchez y José Miguel..., un equipo que también ganó hace 17 años un campeonato infantil, uno de estos de jugar ocho partidos y ganar la Liga, pero en definitiva un “equipo especial”, un equipo que ha acabado dando glorias al C.B. Benissa y que algunos de ellos todavía juegan en el primer equipo. Por eso, se me ocurre que de este equipo de campeones tendremos jugadores para el futuro, que además jugarán con valor, hacia el aro, y que sin duda nos darán grandes alegrías.

En el lado del banquillo, un entrenador comprometido con lo que quiere enseñar y lo que quiere trasmitir a sus jugadores. Un crack. En el otro lado :


- Un jugador que todavía no sabe bien el cuerpo que Dios le ha dado para jugar al baloncesto.


- Dos jugadores que nos vienen “rebotados” del fútbol, y se han dado cuenta que en este deporte pueden ser más útiles de lo que eran jugando con los pies.


- Dos bajitos, uno es la tranquilidad y otro la intranquilidad.


- El que mete el triple a tablero contra la zona, como si nada.


- El más bajito de todos, que es un “microondas”.


- Un obrero con cuerpo de “Titánic” que no dejó de luchar bajo los tableros.


- El que siempre aparece e hizo 18 puntos.


- Un “yugoslavo” salido de otros tiempos, y que nos trasporta a la nostalgia de cuando se jugaba con pantaloncitos cortos.


- Y el pretendido por todos, que, en realidad, podría jugar en cualquier equipo, el de los 22 puntos.



A todos, les tengo que dar la enhorabuena, y por encima de todos a ti, Abel, ¡Ojalá este equipo contigo, nos siga dando alegrías y friquiganchos!



Rafa Termis